Municipios de Artà, Capdepera, Manacor, Sant Llorenç y Son Servera. Se otorga el premio Jaume II a los ayuntamientos de Servera, Sant Llorenç, Artà, Capdepera y Manacor para que estos lo hagan extensivos a cada uno de los servicios de emergencias que actuaron en los municipios respectivos. El 9 de octubre de 2018 será recordado por uno de los desastres más dolorosos que ha sufrido nuestra isla: las inundaciones de la Comarca de Llevant y, en concreto, los sucesos dramáticos en los municipios de Sant Llorenç, Son Servera, Artà , Capdepera y Manacor.

Pero también serán recordados por la actuación magnífica del conjunto de equipos de emergencias que, aquellos días fatídicos, trabajó, día y noche, para ayudar a las personas damnificadas y para minimizar en todo lo que fuera posible las consecuencias de la corriente. En un primer momento, se concentraron hasta 245 efectivos provenientes de toda Mallorca y este operativo se fue ampliando y manteniendo los días posteriores con cifras de participación en las tareas de rescate sencillamente espectaculares: entre quinientos y setecientos efectivos de los servicios de emergencias trabajaron entre los días 12 y 17 de octubre y se movilizaron hasta treinta y tres máquinas pesadas y cuarenta y un camiones de transporte.

Los equipos de emergencia que entonces intervinieron en Sant Llorenç, Son Servera, Artà, Capdepera y Manacor fueron: Bomberos de AENA; Guardia Civil, personal de la Comandancia General, Policía Nacional, Salvamento Marítimo, UME, Bomberos de Palma, Bomberos de Mallorca, personal del Departamento de Carreteras del Consell de Mallorca, agentes medioambientales de la Conselleria de Medio Ambiente, agentes de Emergencias e Interior de la Consejería de Hacienda; IBANAT, 061, profesionales del Colegio de Psicólogos, Cruz Roja de las Islas Baleares.

Profesionales del Colegio de Trabajo Social, del Colegio de Arquitectos y del Colegio de Aparejadores y Arquitectos Técnicos, trabajadores sociales de la Consejería de Servicios Sociales y Cooperación, voluntariado civil anónimo, restauradores de la comarca de Lllevant, profesionales autónomos y transportistas privados voluntarios; jefes de policía local de Artà, Capdepera, Sant Llorenç, Son Servera y de Manacor; y personal de la Consejería de Presidencia y Gobierno. A todos ellos, con este galardón, queremos manifestarles el agradecimiento del pueblo de Mallorca.

Sr. Gabriel Riera Sorell....Gabriel Riera (Sant Joan, 1919) ha complit enguany cent anys i, en els darrers temps, s’ha convertit en memòria viva de la història de Mallorca en el segle xx, en particular de l’etapa de la II República, la Guerra Civil i la repressió posterior, ja que segurament és el el darrer supervivent de les presons i dels camps de concentració de presos franquistes habilitades per organitzar la repressió després del cop d’estat de 18 de juliol de 1936 i l’esclat posterior de la Guerra Civil espanyola.

Ha participat en nombroses activitats, conferències a la universitat, presentacions, actes institucionals relacionats amb la memòria històrica, així com la publicació d’una autobiografia. La proclamació de la II República es va produir quan ell tenia dotze anys i vivia a Sóller amb el seu pare, empleat del ferrocarril, el qual, segons conta, va plorar de felicitat quan es va saber la notícia de la proclamació de la República.

Es varen traslladar a Ses Cadenes, on treballaven com a ferrers, cuidant de les eines dels treballadors de les pedreres. En aquell ambient, fortament polititzat i amb la influència dels sindicats, Gabriel Riera, com tants de joves, el 1936, amb desset anys, es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades. Segurament per aquesta militància va ser detingut, igual que el pare, i el setembre de 1936 tancat a Can Mir, la denominada Prisión Estaciones, de memòria infausta, on va arribar a haver-hi mil presos amuntegats. Mal alimentats, en condicions de gran insalubritat i sempre amenaçats pels tirs.

L’ambient de la presó era de gran depressió. En va sortir per anar al primer cap de concentració de presos que es va obrir a Mallorca, als Banys de Sant Joan de sa Font Santa (Campos), on el varen obligar a fer treballs forçats, amb uns tres-cents presos més, picant pedra per fer les carreteres d’aquella zona. En el cas de Mallorca, els primers camps varen aparèixer el desembre de 1936 i es recollia en la premsa de l’època com una manera de donar un càstig exemplar als rojos.

Després del camp dels Banys, va estar a altres ubicacions dependents del mateix camps (Can Farineta o es Rafal des Porcs) i a altres camps de Mallorca, al Port de Sóller, Pollença, Manacor, com altres presos que també eren reubicats en funció de les necessitats de les obres públiques de l’illa. Després d’això, va passar a altres camps fora de Mallorca, com Cerro Muriano, a Tetuán, al protectorat espanyol del Marroc, i a Sierra Carbonero, Màlaga, on varen fer obres d’interès militar i sofriren maltractaments greus. Va sobreviure a Sierra Carbonero gràcies a una monja que el va cuidar a l’hospital militar de Còrdova.

Acabada l’estada als camps de concentració, va ser alliberat el 1942 i encara va haver de fer el servei militar. El 1991 va publicar un llibre sobre les seves vivències: Crònica d’un presoner mallorquí al camps de concentració (1936-1942). En aquesta autobiografia, Riera Sorell deixa constància de les vivències, dels patiments, no tan sols seus, sinó de molta més gent, que varen ser tancats a presons per les seves idees o que varen haver de treballar com a esclaus a camps de concentració. Aquest darrer aspecte, per desgràcia, encara ara poc conegut.

Premiar Gabriel Riera Sorell, anomenat el darrer supervivent de Can Mir per alguns mitjans de comunicació, és també premiar una generació, fer un reconeixement a tots aquells, que com ell, varen patir una condemna injusta i inhumana i, dels quals Riera Sorell ha esdevingut portaveu, amb el seu testimoni, la seva paraula, sempre disposat a ser escoltat, en nom de tots ells.